M'alegrava d'anar sentint pel bosc
el so de la destral del llenyataire,
en la cremosa quietud de l'aire
fragant de ruda i fum de lligabosc.
Tu, llenyataire, com un déu abats
arbres de somni, de llegenda obscura,
en l'aire màgic de les soledats:
allà a l'estiu el ventijol murmura,
l'abella liba romanins fadats
i corre una aigua cristal.lina i dura.
En aquest altre poema, també de la sèrie "D'una terra", Vinyoli descriu alguns components de la generosa natura que trobà a Santa Coloma. Altra vegada, la referència al so de la destral del llenyataire, so que el poeta transfigura en quelcom misteriós i diví, com si es tractés del so de l'esforç obstinat de la natura per abatre allò que és vell -arbres de somni, de llegenda obscura- i regenerar-se contínament.
La ruda, el lligabosc, els romanins fadats, l'abella, el ventijol que murmura i l'aigua cristal.lina, són elements de l'esclat estival de la natura i, en el poema, actuen com a descriptors d'una vitalitat i energia que el poeta associa al record d'aquells estius.
És significativa l'adjectivació que trobem de l'aigua en el vers final, atribuint-li la qualitat de "dura"; es tractaria d'una imatge de síntesi d'aquest entorn natural on aigua i pedra són elements que s'integren en una harmonia molt singular. Tornarem a trobar una síntesi anàloga en el poema "Platja dura". Podría ben ser que admetés una lectura filosòfica com a síntesi de la dualitat entre allò que roman -roca- i allò que flueix i canvia -aigua.
De una tierra (II)
Me alegraba sentir en el bosque
el sonido del hacha del leñador
en la cremosa quietud del aire
fragante de ruda y humo de madreselva.
Tu, leñador, como un dios abates
árboles de sueño, de leyenda oscura,
en el aire mágico de las soledades
. Allí, en verano, la brisa murmura,
la abeja liba romeros hechizados
y corre una agua cristalina y dura.
(Versió de Sebastià Goday)
Dunha terra (II)
Alédame cando sinto na carballeira
o son da machada do leñador,
na ardentía vagarosa do ar
recendendo a ruda e madreselva.
Ti, leñador, coma un deus abates
árbores de soño, de lenda escura,
no ar máxico das soidades:
alá no verán o ventiño murmura,
a abella chucha romeos enfeitizados
e corre una auga cristalina e dura.
(versió d'Helena González i Fina Iglesias)
From A Land (II)
I was glad to hear in the woods
the sound of the lumberman's axe,
in the balmy stillness of the air
scented with rue and fumes of honeysuckle.
You, lumberman, cut down, like a god,
dreamlike trees, of obscure legend,
in the magic air of the solitudes:
there, in the summer, the breeze whispers,
the bee sips enchanted rosemary
and water flows, crystalline and harsh.
