El poeta Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) és fill adoptiu de Santa Coloma de Farners. En aquesta població, on va passar els estius de la seva infantesa i adolescència, hi podem situar la descoberta simultània de la natura, la poesia i l’amor. La natura al.ludida en el primer vers de la seva obra -“I la natura em crida”- és justament la d’aquesta terra selvatana, on es va produir la gestació del poeta, i que va deixar una empremta fonamental en la seva poesia. La posterior descoberta del mar, a Begur, així com el paisatge urbà de Barcelona, configuren els altres escenaris sensorials i anímics.

Vinyoli va viure intensament en tots els ordres vitals: l’experiència amorosa, la de la mort, la de la natura, la creativa, l’onírica, la dels records… I, a partir de la divisa: “Haig de fer alguna cosa de la meva pobresa”, va transferir aquesta extraordinària experiència vital en experiència lírica, és a dir, en poesia, creant una obra commovedora que impressiona per la seva autenticitat, capacitat comunicativa i força creativa. Els seus més de 500 poemes, distribuïts en 16 llibres, als quals hi podem afegir les traduccions de Rilke i Nietzsche, constitueixen el resultat d’aquesta singular aventura artística la qual assoleix uns pics imprescindibles per a la literatura en poemaris com El Callat, Tot és ara i res, Vent d’aram, El griu, Cants d’Abelone, Domini màgic o Passeig d’aniversari.

És possible que la grandesa de la poesia de Joan Vinyoli es trobi en la peculiar confluència, en la seva obra, d’una actitud indagatòria de les pregoneses de l’ésser humà abocat al conflicte vital, i de l’assumpció de la poesia com el procediment, substancialment màgic, que haurà de permetre transcendir i assolir el que el poeta anomenava “besllums de permanència feliç”. | Pep Solà |

Teresa Font Anyé

El passat 10 de gener ens deixava la Teresa Font Anyé, “la nena de les trenes”, una persona entusiasta de la vida i de la poesia de Joan Vinyoli. La Teresa havia estat amiga del poeta i aquest li havia dedicat diversos poemes. Des de la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània volem retre un petit homenatge a aquesta dona que hem tingut la sort de conèixer i que va participar  en el II Simposi Internacional Joan Vinyoli que es va celebrar a Santa Coloma de Farners el desembre de 2014. I ho fem publicant una crònica que va escriure uns mesos més tard del simposi,  evocant la seva participació en la taula rodona, conduïda per Jordi Llavina, on es rememorava la personalitat del  poeta. Reproduïm també el poema “El guany”, que Joan Vinyoli li va dedicar amb l’endreça: “a Teresa Font i Anyé, la nena de les trenes, ara ja dona”. I il·lustrem el text amb una fotografia de la Teresa recitant Vinyoli en l’homenatge que va promoure en el barri de Gràcia amb motiu de l’Any Vinyoli.

 

 

EL GUANY

Teresa Font, a La Violeta de Gràcia, en l’Homenatge a Joan Vinyoli
el 30 de novembre de 2014, amb Sergi Jover, Víctor Pi, Albert Gumí i Queralt Roc

 

 

Mai no et rendeixis. 
                                    Gira’t del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l’últim crit
del gall dels boscos.
                                    Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t’hagis tret 
el feixuc escafandre,
t’hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

 


Petita crònica de la taula rodona en el II Simposi Joan Vinyoli
a Santa Coloma de Farners . Hivern del 2015

 

El dia que es celebrava  la taula rodona per  parlar de Joan Vinyoli d’una manera més informal i relaxada, fora de les comunicacions  més acadèmiques, Vinyoli hi va ser present, i de quina manera!

Vaig tenir la sort de compartir aquesta taula amb el comissari de l’Any Vinyoli, Jordi Llavina. que la va coordinar, Miquel de Palol, Vicenç Altaió i David Castillo, tots ells coneixedors de la persona o l’obra del poeta i alguns (els més grans d’edat) amics personals i gent afortunada per haver pogut  viure  amb ell llargues i intenses estones durant alguns anys de les nostres vides.

A mi, concretament, em va tocar encetar la conversa i trencar el gel amb alguna de les històries i anècdotes que vaig viure amb el Joan durant alguns anys de la meva joventut i de la seva maduresa. La distància que ens separava en el temps mai va ser un destorb per cap dels dos, que gaudíem inclús d’aquestes diferències de generació.

Vaig explicar el primer que em va venir al cap, de manera espontània i val a dir que jo, que no m’havia preparat res prèviament, em vaig espantar una mica quan vaig veure que algun dels altres membres de la taula portaven papers escrits, però tot i així, empesa per en Jordi Llavina i per la meva gosadia, no vaig dubtar en començar a parlar.

Moments viscuts durant les llargues passejades a peu per Gràcia, sortides amb un petit 600 que el meu pare m’havia regalat, estius a Begur, tertúlies a casa seva, cafès calents, Benjamins freds, torrades amb oli per sopar al meu pis de la Travessera de Gràcia, els nostres llibres compartits, les nostres ginebres al Befeather de Mitre... i també algun dels nostres pactes i secrets, encara fins aquell dia no descoberts.

Amb els altres companys de taula, en Vicenç sobretot, que coneixia Vinyoli tan bé com jo i hi havia viscut íntimament moltes estones, vam explicar algunes hores viscudes, com gaudia dels amics, com li agradava llegir-nos els seus nous poemes, com els compartia i com gaudia de les passejades i de les nits de festa amb les núvies dels seus amics joves.

Vinyoli era un home intens, autèntic, generós i tenia una curiosa facilitat per somniar .

La veritat és que tal com va dir en David gairebé el vam invocar i el sentírem molt present talment com si fos allà amb nosaltres..

Vam gaudir d’aquesta presència subtil però intensa i vam fer gaudir tothom, que tant des de la primera fila de butaques somreia amb els ulls lluents d’emoció (Laura Borràs i Francesc Parcerisas), com des d’una mica més enrere, Pep Solà, escoltava amb complicitat  i atent moltes de les coses que li havíem explicat per documentar-se i escriure La bastida dels somnis, la biografia de Joan Vinyoli.

Gràcies per tot això i sobretot per ajudar-me a fer-lo present d’una manera tan humana i senzilla, que no per això poc intensa. Sovint, a la vida la memòria i el record són més forts que el present i la realitat física. Ja ens ho va dir el poeta amb el seu vers meravellós: ”No vencerà cap fred els meus records encesos”. Així que vam encendre els records de tal manera que vam sentir a les nostres mans la seva escalfor.

Tots nosaltres sempre portarem al cor la petja d’aquets home, poeta i amic. És inoblidable en Joan!

Alguns encara parlem amb ell i sentim la seva veu dolça i amiga quan la nit ens colga.

Per molts anys!!! 


 Teresa Font i Anyé
Setembre de 2015

 

Crònica del Col·loqui de Tardor a "El Núvol"

Trenta-dos anys després de la seva mort, la veu de Joan Vinyoli segueix intacta. Igual de vigent, igual de sorprenent, igual d’enyorada. O potser encara més. Ho avançava ja el I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, hi insistia el II Simposi Internacional deu anys més tard i ho ha confirmat, aquest 26 de novembre, el Col·loqui de tardor a l’entorn d’El Callat (1956), un dels centres neuràlgics de la lírica vinyoliana i llibre de referència obligada dins la poesia catalana del segle XX.

Llegeix més...