I la natura em crida

Xavier Macià

Un passeig poètic pel parc de Sant Salvador

L’itinerari que proposem aquí no és lògicament l’únic que es pot fer a partir de la poesia de Vinyoli. No és ni tan sols l’únic itinerari poètic colomenc possible. Pensem, però, que aquest breu recorregut literari pel Parc de Sant Salvador de Santa Coloma de Farners permet que ens fem una idea prou clara de l’emprempta decisiva que aquest paisatge concret, el dels sojorns estivals de la infantesa i primera joventut del poeta, va deixar en la seva poesia i, de forma molt especial, la significació que va tenir en relació al complex procés d’elaboració del seu tan particular i personal univers simbòlicopoètic.

Tinguem en compte que Santa Coloma de Farners suposa, per a Vinyoli, la descoberta de la Natura—primera consciència de la idea d’alteritat—i, paral.lelament, de la Poesia (“Filla del cel, allà, la poesia, / un dia vaig trobar de bon matí: en un tombant secret que jo sabia, vora el torrent humit la vaig sentir”), i, doncs, que cal considerar-lo com el punt de partida, alhora, del seu periple vital i literari. És a partir del contacte directe amb aquest paisatge i des de l’experiència de contemplació “innocentment feliç” de la seva bellesa natural que el poeta descobreix —o li és revelada— una hölderliniana certesa fonamental: “Poc jo llavors sabia, però, molta / joia tenint, sabia el que no mor”⁽¹⁾.

Santa Coloma de Farners és, doncs, l’àmbit privilegiat de la innocència, l’Edat d’Or de la infantesa, és a dir, del joc, la puresa i la felicitat, però és, també, l’àmbit del misteri i del somni: “Oh veu del rossinyol!, tu em descobries / mons de bellesa, soledat i cel; / en aquell punt, dins l’ànima naixies, / meravellós, inconegut anhel.” Anhel d’una realitat més “real” i sòlida que aquella que es conforma tan sols de realitats fugaces i aparents. Anhel de plenitud i de joia i, doncs, d’assoliment d’una “vida més alta”. Anhel de coneixement, d’essencialitat i d’arrelament autèntic a les petites coses per tal de gosar el salt i l’aventura cap a un “domini màgic” que només és assolible --i només a voltes-- a través de la paraula poètica.

L’itinerari que proposem és, en el fons, un pretext per llegir Vinyoli i per conèixer Vinyoli. Es tracta de setze poemes a través dels quals fem un recorregut per la seva obra, des dels primers poemaris fins als últims llibres publicats, i amb els quals ens anem introduint en el món líric vinyolià: veus, temes, motius, símbols etc. No és un recorregut sistemàtic, és clar, ni tampoc complet, però prou representatiu, creiem, com per engrescar els lectors a seguir capbussant-se en la poesia de l’autor.

I la natura em crida

Hi ha, en Vinyoli, en la seva poesia, un doble moviment molt significatiu: d’una banda, un desig de transcendència i un anhel de recerca d’allò més essencial i pur (és en l’àmbit amorós i en el poètic que aquest desig esdevé més punyent i explícit); d’una altra, hi ha també una voluntat manifesta de terrenalitat i de concreció. En tots els casos, allò que hom cerca, bàsicament, és un estat ideal de joia perdurable. Però la joia només pot entreveure’s, no és mai un lloc en el qual s’hi pugui romandre. La joia fruit del desig de transcendència és lògicament quimèrica per inassolible. La joia “innocent” del temps de la infantesa és també, per la seva part, inaferrable, perquè pertany a un temps definitivament perdut i irrecuperable, malgrat l’intent de dir “les hores retrobades”. La poesia de Vinyoli, vitalista i afirmativa, no ho és però perquè contingui cap resposta definitiva i absoluta als grans misteris de la vida. És vitalista perquè afirma que el sentit de la vida es troba precisament en aquesta indagació constant i permanent sobre el sentit; i és afirmativa, perquè malgrat els dubtes i les pors, els moments de fam i dejecció, allò que compta és aquest intent sincer —i autèntic— d’interrogar la vida i de dir-la: “I, doncs, és falsa / tota queixa que digui, tot gemec que faci, / tot ploricó: que el que, però, perdura / ho funden els poetes. Tant és així que l’àrid / hivern amb què s’obria aquest poema / ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny / feliç, afirmatiu, il.limitat, / i tot el blat es torna pa de vida”.⁽²⁾

La poesia de Joan Vinyoli, aquella almenys que ell va donar com a definitiva i publicable, s’inaugura amb uns versos enormement il.luminadors. Es tracta del poema “—I la natura em crida—“:

I

—I la natura em crida—
Els viaranys perduts com el respir
dels animals entre les mates.
I en la flonjor vasta i cansada
de les clotades, els camins
aturats com rieres de terra.
De sobte fosos en el verd
frondós i gran. Reapareixen,
però, tot d’una, més enllà,
i amunt, per la costa més dura.
Ara són rost i pedruscall,
ara s’estenen a mig caire
de l’abisme d’on pugen,
o grisos, lluny, en un revolt es perden.

A ple matí guien els passos
entre les formes immutables
de les alzines i dels pins
que respiren calor, i un aire
les omple i el sol hi bat
en silenci, però una fressa
de sequedat, de crepitant cremor,
de carro pesant, abarrotat
d’escorça de suro, plana—.

De matinada o capvespre
conduïen a clares fonts
amagades: cant dels ocells,
bacs somniosos al pregon
de soledats perdudes.

Es tracta del primer poema de la sèrie D’una terra —hi ha una altra sèrie, de títol homònim, a De vida i somni (1948) i, encara, una composició de títol idèntic a Les hores retrobades (1951)—, que inclou tres poemes i que obre el llibre Primer desenllaç (1937), el primer publicat pel poeta. La Natura, a Primer desenllaç, és motiu de contemplació voluptuosa i esdevé el pretext ideal per a la creació poètica⁽³⁾. I encara que el tractament general del paisatge en els poemes es caracteritza, principalment, per un to volgudament objectivador i despersonalitzat, s’hi apunta ja, ni que sigui tímidament, un procés d’interiorització que esdevindrà central a De vida i somni.

En la secció D’una terra, una de les més aconseguides del volum, s’hi evidencia prou clarament la importància del paisatge natural en la poesia de Vinyoli, vist alhora com a tema i com a marc espacial. La secció inclou, en l’edició definitiva, quatre poemes distribuïts en dues parts: la primera, molt unitària, està formada pels tres poemes, numerats, que, en l’edició de 1937, pertanyien estrictament a aquesta secció; la segona, que actua com a contrapunt de l’anterior, la constitueix un únic poema, “Somnieig”, publicat per primera vegada a La Publicitat (14-VI-1936) i que ara apareix en una versió molt modificada.

Els tres primers poemes de D’una terra evoquen, amb una notable riquesa de matisos, una natura familiar al poeta, el paisatge de Santa Coloma de Farners, poble on va estiuejar dels vuit als vint-i-un anys. La recreació poètica que en fa Vinyoli és en general, com hem dit, impersonal i esteticista, però a voltes s’hi endevina una voluntat clara d’interiorització i el tractament d’alguns elements del paisatge (camins, bosc, fonts, campana...) insinua ja el desplegament simbòlic tan car al poeta en els volums posteriors.

El primer vers del primer poema, “—I la natura em crida—“, esdevé clau per entendre el sentit d’aquests versos i del conjunt de la sèrie. El crit de la natura, presentat aquí com un reclam ineludible, té una triple dimensió: personal (el poeta l’associa a la seva experiència en el passat, quan era infant), artística (la natura és origen de la poesia i, alhora, aquesta tendeix a recrear-la) i humana (és a dir, ancestral, perquè de fet la natura és l’àmbit idoni de ser “naturalment” l’home en el món). Els poemes contenen –i són--, en certa forma, una resposta a aquesta triple crida natural i, en aquest sentit, es conformen com una experiència que comporta la implicació total del poeta.

Els dos primers poemes de la sèrie són bàsicament descriptius i, en ambdós casos, els versos semblen remetre a un món quasi irreal, a un temps i un espai mítics, els de la infantesa, l’Edat d’Or en què home i natura viuen en una simbiosi perfecta. De fet, l’ús que fa Vinyoli de la Natura en aquests poemes (i, en general, en els seus primers llibres) presenta molts paral.lelismes amb la particular formulació romàntica del mite de l’Ànima Mundi que, d’una banda, humanitza la naturalesa conferint-li cor i sentiments i, d’una altra, naturalitza l’home donant-li una ànima natural.

En el primer poema de la secció és on se’ns descriu pròpiament l’entorn natural: boscos, viaranys, fonts amagades... És un paisatge d’extraordinària bellesa, ordenat i harmònic, voluptuós per la seva frondositat i pel seu caràcter gairebé inabastable (els camins fugen enllà, lluny de la mirada del poeta), però distant i una mica impersonal. És un paisatge solar, certament, però també ambigu i misteriós.

En el segon poema, però, la natura es fa més propera i quotidiana.

II

On amb l’abella brunz la soledat
esbatanada, quan el sol
bat i calcina el sec estiu,
l’home vinclat llaura la terra.

Però més tard amb gest suau
d’adolescent espargeix la llavor,
gairebé somniós, llunyà, solitari,
com una lenta visió del vespre
sobre la terra flonja i olorosa.

I quan l’espiga crema rígida,
mudament contempla,
sembrats enllà, dintre la migdiada,
i el seu cos avança, es dilata
de camp a camp, com el dia, en
silenci.

Cadascuna de les estrofes en què s’organitza el text remet als diversos cicles del treball de l’home al camp: primera estrofa: l’home llaura la terra (migdia-estiu); segona estrofa: la sembra (tarda-vespre); i tercera: la terra que ha fruitat (migdia-estiu). L’estructuració del poema reforça aquesta visió mítica—i mitificada—de la realitat. La imbricació, l’harmonia entre l’home i la terra és absoluta i tots els elements del poema estan perfectament distribuïts per tal d’expressar-la: en la primera estrofa, a l’aridesa i la soledat dels camps s’hi associa la imatge de l’home “vinclat” que s’esforça per aconseguir-ne la regeneració; en la segona, la “terra flonja i olorosa”, feminitzada, acull el “gest suau / d’adolescent” de l’home espargint la llavor; i, finalment, en la tercera, l’home descansa i “es dilata, com el dia” mentre contempla els sembrats.

El tercer poema de la sèrie no fa sinó corroborar aquesta impressió de perfecta unitat (i unicitat) còsmica:

III

—I la campana
centra, anuncia lentament
l’amplitud, com una fruita
madura escampa el seu perfum
càlid i dens, i el vent suau,
amb pols de blat a mitja tarda,
ajuda el so cap a la llunyania—.

La campana, principal reguladora del ritme vital dels humans, apareix aquí plenament integrada en el paisatge i sintetitza, en certa forma, la comunió entre les realitats humana i natural. Però, a més, la campana simbolitza fonamentalment, per la seva elevació i la seva forma, l’aliança i la comunicació—comunió—entre el cel i la terra i, per tant, cal veure-la també com el símbol de l’harmonia del cosmos.

El darrer poema de la sèrie, “Somnieig”, serveix, com ja hem apuntat més amunt, de contrapunt a la visió natural edènica dels poemes precedents. El deíctic, seguit de la conjunció adversativa, amb què s’obre la composició possibilita aquesta relació contrastada.

“Somnieig”

A Carles Riba

Ara, però, només les plàcides
prades on tanta primavera
verdejant alimenta la cendra
dels morts i de les plantes ertes;
l’estèril somni, la claror naixent,
l'il.limitat que ens espera,
l’aire blavós, la llunyania,
la por i el cridar sense fi
dels infants moribunds.
Però mai la campana
no toca a morts, només suspesa,
trenca l’hora a migdia i a capvespre.
L’oració és com la pols del blat
i com el fum de la masia;
al coster s’atura el pagès,
raja el vi fins al llavi;
la desperta remor innumerable
dels boscos ombrius enllà
com el rei dels verns ara ens crida,
ens lliga, ens pren. Ens durà a la fi
d’un camí net sense brossall
o a la mort al vidre d’un estany
glaçat?

Com es pot veure, el poema s’organitza com un entramat complex de contrastos, paral.lelismes i antítesis. En els nou primers versos, el moment present, en què té lloc la reflexió poètica, és vist com un temps d’impasse. És un temps primaveral, de regeneració, però també de mort: és precisament de la mort (cendra de morts, plantes ertes, infants moribunds) que la vida es planteja com a possibilitat de plenitud (l’il.limitat que ens espera). La referència al cicle natural funciona aquí, fonamentalment, com a metàfora i com a correlat objectiu de la vida humana. Com la terra, l’home també segueix un curs cíclic regenerador, de vida i mort (insisteix, doncs, el poeta, en la idea de comunió entre les realitats humana i natural).

En el vers 10 del poema “Somnieig”, com en l’immediatament anterior, apareix de nou la imatge de la campana com a símbol d’un ordre còsmic sobrenatural i sobrehumà, regulador del devenir temporal. I en els versos 13-14 s’insisteix en algunes idees apuntades en el poema precedent: integració de la campana en el paisatge, familiaritat del seu so (aquí metaforitzat en oració), doble natura terrenal i aèria de l’objecte, etc. Però és sobretot en els versos finals (vv. 17-23) que el poema pren un sentit diferent, més dramatic, i que contrasta amb els anteriors poemes de la sèrie. Al so de la campana, que remet a un món ordenat i quotidià, però en certa forma, perquè és un món mític, irreal (“Però mai la campana / no toca a morts”), s’hi oposa ara la crida del bosc salvatge. Del temps mític hem passat al temps real, fugisser, que és l’únic, però, en què l’home pot projectar-se cap al futur. El bosc de la infantesa, que era descrit en el primer poema com una xarxa de viaranys que es perdien i reapareixien, que guiaven els passos dels carros surers o conduïen a clares fonts amagades, ara esdevé misteriós i inconegut, com el mateix sentit de la nostra existència.

O com el sentit de la poesia. Perquè, no ho oblidem, si la vida és, en essència, misteriosa i incerta, no ho és menys el món de la lírica, especialment per a algú que, com Vinyoli, la viu més com “un exercici espiritual” que com un ofici.

1. Versos 9-10 del poema D’una terra, V del recull De vida i somni. Els versos remeten directament a l’epígraf amb què s’encapçala la composició: Zu wissen wening, aber der Freude viel / Ist sterblichen gegeben... (“Saber poc, però molta alegria –joia- és donat als mortals”). Vinyoli se serveix d’aquesta citació de Hölderlin per elaborar els versos finals del poema, però els modifica sensiblement per tal que sintetitzin bé l’experiència i la reflexió continguda en la secció. Per altra banda, cal relacionar també el poema, i el concepte de joia, amb la cita inicial al volum De vida i somni, en aquest cas de Rilke, un altre dels poetes de referència de Vinyoli. La cita és la següent: Jubel weiss, und Schnsucht ist getändig,- / nur die Klage lernt noch;… (“La joia sap, roman l’enyorança, només la queixa aprèn encara…”), que ens remet a la idea que la joia està associada amb el passat, de la mateixa manera que l’enyorança (de la joia) ho està amb el present. El dol per la joia perduda (la queixa i, en certa forma, el poema) és el que ens permet aprendre (tenir anhel de conèixer) i, doncs, paradoxalement, esdevé aquí un element positiu.
   

2. Els versos pertanyen al poema Eegia de Vallvidrera, VIII i contenen una cita de Hölderlin altament reveladora i lògicament afirmativa: “que el que, però, perdura / ho funden els poetes” (la cita és extreta del darrer vers del poema “Record” de Hölderlin).
   

3. Especialment el paisatge de la Selva, i més concretament el de Santa Coloma de Farners, com és el cas de “D’una terra”, però també la natura humanitzada de la ciutat: els parcs i els jardins.