És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l’ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.
01. D’una terra (VI) – Poema. Totes les versions
Per entendre el poema
- Vinyoli recorda el passat i s’imposa la presència del paisatge. A quins versos ho fa?
- Aquest poema no és , però, una simple evocació del paisatge. S’hi parla d’una descoberta molt interessant. En què consisteix?
- En el primer vers hi ha una clara referència temporal que situa el moment de reflexió poètica. Us sembla que en podem fer, únicament, una lectura literal, en el sentit que el capvespre convida al record? Us atreviríeu a donar-hi una altra interpretació?
- Localitzeu les metàfores amb què Vinyoli es refereix a la poesia. Intenteu explicar-ne el sentit.
Per jugar amb el poema
Recordeu algun moment "poètic" de la vostra vida. Esforceu-vos a descriure el paisatge que s'hi vincula