2025 – XII Festival Domini Màgic de Poesia

Inauguració amb «D’una terra», l’himne vinyolià

La capitalitat poètica de Santa Coloma va esclatar en la inauguració del Festival Domini Màgic amb la quinzena de veus femenines i una de masculina que formen la coral Les Veus del Rocar. Precisament fou al rocar, en «els caminals rogencs i tortuosos, plens de silenci i de profunda pau» i «vora el torrent humit», on Vinyoli va trobar la poesia que Les Veus van fer sonar amb la música de Jaume Saurina.

Pere Torra (Santa Coloma de Farners)

Enric Casasses diu Salvat-Papasseit

Casasses és per si sol un poeta brillant, un autor veritable amb una obra consistent i abundant, però també un gran coneixedor de la poesia i la literatura, i el seu bagatge traspua quan recita, i quan explica, la poesia. En aquesta ocasió va triar Joan Salvat-Papasseit, al qual va dedicar íntegrament –amb la sola excepció d’un poema propi– el seu recital. Va anar desgranant poemes del poeta barceloní, autor d’una obra considerable en nombre i varietat malgrat la seva prematura mort. Va dividir-los en les diverses facetes del poeta: l’avantguardista, el revolucionari, el poeta de l’amor i el plaer de viure –va parlar poc de la mort, malgrat rondar-li de ben jove, com ens va recordar Casasses.

La veu del rapsoda va anar acompanyada i reforçada per una actuació vigorosa, original i molt creativa del Marçal Ayats al violoncel, un autèntic regal addicional per als qui ens en vam deixar seduir en aquell àmbit de recolliment poètic, davant la mirada ampliada de Joan Vinyoli a la gran fotografia que presideix la sala.

Eduard López (Reus)

Agnès Algueró

Captivades pel màgic univers generat vers a vers des de la inauguració amb la coral fins la tria de Papasseit dita per Casasses, els acords i la veu de l’Agnès Algueró ens van endinsar suaument, però amb intensa petja, als seus boscos íntims carregats de llocs comuns. Cada paraula, cada textura de la veu, cada tensió de les cordes de la guitarra, tot era un brollador penetrant als plecs de la pell fins cada racó del sentir i el pensar, un viatge sencer sense moure’s de la sala, a la Casa de la Paraula. Els ulls de Vinyoli rere les seves icòniques ulleres de pasta, gegants a l’escenari, semblaven mutar el seu mirar seriós en un intent de somriure complaent, guaitant l’Agnès, tot aixecant els ulls de la carta que va escriure a Martí Pol l’agost del 1979 i reiterant-se en la rememoració de Gottfried Benn, per mormolar  “té el poeta alguna cosa que germina en ell, per a la qual ha de trobar paraules, però no pot saber quines paraules li calen fins al moment que les ha trobat.”

A un bosc germinal és on ens va portar l’Agnès Algueró!

Dolors Sabater i Puig (Badalona)

«Joan Vinyoli: de Farners al Montardo»

Un dels actes anticipatoris del festival va ser la xerrada, a càrrec dels estudiosos  Torra i Solà, sobre l’excursionisme del poeta: des dels  inicis a Santa Coloma fins als cims més alts del Pirineu com el Montardo, amb la influència que va deixar en la seva obra. L’acte s’inscrivia també en la celebració del cinquantenari del centre excursionista.

Nosaltres no som poetes, però també la natura ens crida i estem amuntanyats com Vinyoli.Molt satisfets d’haver col·laborat com cada any, en aquest fantàstic Domini Màgic, gràcies al qual, hem descobert, en un tombant secret vora el torrent humit, la poesia.

Pau Parés (Centre Excursionista Farners)

Itinerari Vinyoli

Puntualment, a les 10 del matí, la Raquel Santanera va donar la sortida de l’itinerari llegint un dels poemes que figura al fulletó de la ruta. El dia era rúfol i feia una mica de fred però una quinzena de persones entusiastes del nostre poeta vàrem començar a caminar amb els poemes a punt. Tal com va passar a l’edició de l’any passat, aquest itinerari el coordinava Gens Poetica i la idea central era que els assistents portessin el “seu” poema per llegir i compartir. 

En diverses aturades vam arribar a la passera i a la font i vam recular sense parar de llegir versos. A vegades sortien del fulletó, a vegades de l’obra completa, a vegades d’altres poetes que parlaven de Vinyoli, com ara Feliu Formosa.
Els moments potser més intensos de l’itinerari van ser els tres poemes cantats a capella per Maria Helena Tolosa en llocs diferents, i les dues traduccions inèdites a l’anglès que ens va llegir Ronald Puppo dels poemes “Elegia de Vallvidrera, V” i “Pròsper”.

També va llegir “Magical domain”, la traducció del poema “Domini màgic” a l’anglès feta per Anna Crowe.
Com cada any, el temps se’ns va fer curt i vam arribar justets de retorn a l’inici on ja ens esperaven els joves de l’itinerari d’arts escèniques.

Quim Vilar (Quart)

Itinerari Façanes

De façana en façana i tiro perquè em toca. La primera, la Llar de Jubilats, acull una escena teatral amb les emocions a flor de pell. La segona, a les Peixateries Velles: una guitarra suau acompanya unes ballarines que es fan seu el carrer i el cos. La tercera, a Ca l’Oller, on la improvisació de rap entusiasma a tothom. Tornarem a tirar els daus per seguir jugant a aquest joc que és el Domini Màgic.

No ho hauríem pogut fer sene la col·laboració de l’Anna Torras i la Marina Salas de l’Escola La Diana, en Pep Tàssies, la Paula Rísquez i alumnes de l’escola D’ARTS, i la parella Vanks i Majaraca.

La Bulla (Santa Coloma de Farners)

Exposició Gres d’aigua. VERB i FANG

GRES D’AIGUA. MÀGICA CONNEXIÓ. Les mans del terrissaire són de dona, lliri d’aigua de petxina serena, alga. L’atot total glopada d’oneig de molsa. Tatuatge a trenc d’aigües, pelegrí d’horitzons, serena de la nit. El xipoll sota la pluja roda que roda que roda. Laberint i desert tot és u. Varals i sol de quillat. Damisel·la, quin dolç mareig blau. El vell sender esborrat, encrespat.

No havia estat mai al Domini Màgic. No havia estat mai a la vila de Santa Coloma de Farners. Dic, sense vergonya, la vergonya que sento de cadascuna de les faltes, de la tardança. El bo es fa esperar, diuen. Potser precisament això. Esquitxos de la mar de Baetulo, creats per la saviesa habilitat de les mans, amb el fang, de la Maria Teresa Capeta i Brossa, i de la veu poètica de Joan Soler i Amigó, il·lustres badalonins, han amerat de bellesa, llum, calma… ART. VIDA, la Casa de la Paraula.

La primera impressió des del llindar, Ai! jutjo monòtona, tot tan uniforme… Com el mar, només l’aparença, des d’una mirada superficial i des del desconeixement.

La mar, el mar, immensament rics de moviments, colors, formes, olors, , remors, textures, sabors, d’història. Un món mai igual, sempre divers. Constantment irrepetible, fidel abrigall. Aquesta essència transcendent que ens fa ser qui i com som, expressada i transmesa des d’una aparent simplicitat per la nostra compatriota. M’ha amarat de la salabror, embolcallada per la complicitat de les meves germanes, amb el batec nodridor del bressol de Badalona.

Eulàlia Sabater (Castellvell del Camp)

Cafè-tertúlia amb Mireia Calafell

Poc em pensava que només arribar a Santa Coloma de Farners em rebria el goig: Venia de Reus, amb el bon amic i millor rapsoda Salvador Forès, amb l’objectiu de participar, després de colar-me dins la delegació del Safareig poètic, a la Jam programada dins de Domini màgic – XII Festival de Poesia -. Si bé el dinar em permet dir que fou “d’arribar i moldre” a la felicitat, ja que el restaurant oferia menú i ambient agradable i la taula permetia la conversa intel·ligent i complice dels lletraferits convocats; finalitzada la sobretaula em vaig trobar, sense esperar-ho, al bell mig del grup de lectura de poesia de la Casa de la Lectura de la ciutat selvatana. En desplaçar-me a la Casa de la Lectura, del tot desprevingut, vaig seure al costat de l’escriptora Mireia Calafell, la qual cosa, un cop encetada la intervenció de la poetessa, em feu sentir una sensació diguem-ne contradictòria: Si be a Reus formo part, ben disciplinat, del Club de lectura de poesia de la Biblioteca Xavier Amorós, al cafè-tertúlia protagonitzat per la Mireia jo no havia fet els deures ni duia cap dels seus poemaris a la mà; per altre banda, sense de part meva aportar res, vaig rebre el regal de poder escoltar atent les seves paraules, i amb elles els seus poemes… En arribar la roda d’intervencions de l’atapeït grup de participant a l’acte no em vaig voler reprimir. D’escoltar un poema sobre Narcís –el culmen mitològic de l’egocentrisme– i un altre titulat Literatura, vaig concebre la idea que la Calafell ja era poetessa d’aquest paradigma nou que anomenen post-humanisme. M’explico: deixant a banda el realisme eixorc dels Bartrina i Campoamor, començant des del simbolisme i la pressa de consciència de les multituds, la literatura lírica ha treballar per bandejar el “jo romàntic”. Crec que hem conegut tres moments reeixits per fer-ho: el surrealisme, amb les pulsions de l’inconscient i les metàfores místiques; la poesia social, amb el jo col·lectiu; i, avui, la poesia eficacíssima entre barroca i histriònica o de cantarella pirotècnica de poetes com Albert Roig, el de Córrer la taronja i Vedat, arribant a l’Enric Cassases, Josep Pedrals i companyia…

La Mireia Calafell intueixo que és quelcom diferent: per això el que dic de post-humà no eludeix el jo poètic (com cap de nosaltres podem eludir l’autoconsciència del jo mentre som vius, i si fem bondat potser fins més enllà), però la Mireia li dona un abast més ampli en els poemes, com per exemple en un Narcís trobem fins i tot una dimensió col·lectiva, trobem la dimensió de la natura que hi ha en nosaltres, la feminitat d’un feminisme autèntic que ens situa en allò tan carnal i espiritual alhora que anomenem amor… El jo actual, i per tant el jo poètic, no es avui una experiència entotsolada; és una experiència que es troba lligada a l’atmosfera que aporten la correlació de persones amb que ens trobem, per bé o per mal, en un espai determinat, sense oblidar estructures presents com la informàtica, i el seu correlat d’intel·ligència artificial, la neurociència, i apurant fins i tot en la il·luminació, l’escalfor i el confort de trobar-nos dins el grup amic d’un cafè-tertúlia com aquell del passat dissabte 15 de març, just encetada la tarda.

Amics que em llegiu, borreu la perorada i quedeu-vos, només, en que aquella tarda un peregrí de Reus va ser feliç amb tots vosaltres, a Santa Coloma de Farners.

Quim Besora (diletant del Safareig poètic de Reus)

Viatge òrfic a l’Espai Vinyoli

Penetrem un recinte gairebé sagrat on el cant del gall ens avisa que s’apropa la llum rere les esquerdes del silenci. Entre el passat i el present el llindar es difumina i caminem a les palpentes guiats per Pep Solà que, de sobte, esdevé un psicopomp a punt de descabdellar en camins laberíntics el filmés subtil que ens entrelliga entre la vida i la mort, l’amor i la recerca,l’esperança i la por. En el recinte es respira, com un gran batec, com un cant òrfic que es descompon entre l’eternitat i el buit, la poesia de Vinyoli.

Velles fotografies en blanc i negre, paraules intemporals, la fusta noble d’una taula ones van gestar tots els somnis, llibres i llibres que s’esbranquen en camins iniciàtics entre la bellesa i el dol, el paisatge emmirallat de Santa Coloma i… la mar, la mar de Begur se’ns obre amb la mirada de Vinyoli i ens arrabassa ambla força d’unes ones tan denses que ens empenyen al nostre jo més profund,mentre els versos de Vinyoli suren i ens sotraguen com petites lluernes que esqueixen la fosca… A poc a poc el nostre psicopomp ens du cap a la sortida d’aquest viatge enigmàtic i fascinant, i creiem que tot ha estat un instant fugaç, llunyà… però ja hem traspassat la riba cap a aquell submon eixordador i íntim vinclat per sempre al domini màgic, al regne sublunar que va saber entreveure el nostre Vinyoli i que perdura i emergeix contínuament com una font a través de la fiblada fonda de la paraula…

Conxita Jiménez (Tarragona)

Exposició Vinyoli i l’art: correspondències

Georgina Torra, comissària de l’exposició juntament amb Pep Solà, oferia  explicacions sobre la correspondència d’algunes obres d’art i l’obra de Joan Vinyoli. En algun cas, els textos de Vinyoli han suggerit l’obra d’art. En altres ha estat al revés. Moltes d’aquestes obres, exposades com notes d’una partitura invisible però eficaç, suggerien l’obra, la poesia que hi havia al seu darrere. La mateixa que conserven molts dels documents del fons Joan Vinyoli que l’Arxiu Comarcal custodia i que esperen els seus intèrprets per a convertir-los en paraula viva, segons Maragall, o en cant ardent, segons Vinyoli.

Joaquim Puigdemont (Amer)

Recital de Mireia Calafell, Eduard Marco i Ismael J. Sempere amb maridatge de La Sobirana

Mireia Calafell –humil, elegant– va captivar un públic divers a través de la sinceritat poètica. La sala era plena a vessar, i hi havia qui feia equilibris per veure-la des del passadís. Serena, pausada, fixava els versos a l’aire, com qui fa una escala. Nosaltres pujàvem rere seu, graó a graó; fins i tot quan parlava dels abismes. Que difícil tornar-ne…

Georgina Torra (Santa Coloma de Farners) 

Maridat amb un vi brisat d’en Joan Pujades, el llaurador poeta Eduard Marco i Escamilla, nat el 1976 a Borbotó (Horta Nord, pedania de València), em va enlluernar amb la combinatòria de la seva poesia i el ritme del cant ancestral, amb toc rocker. Un poeta de les faneques de terra llaurada –Joan F. Mira sempre ha dit que l’Horta era el jardí més bonic que mai ha vist Europa– i brisat amb la literatura d’Ausiàs March o de Estellés. Un poeta de gran virior i tendríssim, intel·ligent i clamorós, net de cor i enfangat de peus, entortolligat amb l’entorn ancestral i sabedor de la bonior malaltissa de l’enemic. Va acomiadar el recital amb un vers nuclear: “La terra és la frontera de ningú.”

Sebastià Goday (Santa Coloma de Farners)

El poeta valencià Ismael J. Sempere va desgranar amb força els seus poemes,  transparents i a vegades paradoxals: «El meu buit era més gran quan tu l’omplies». I va propiciar un dels moments màgics de la tarda quan va cantar una cançó de batre, tradicional de la seva terra, d’Alfafara, just del cor de la Serra de Mariola. Mentrestant, podíem assaborir el vi negre Les Alcusses, elaborat a Moixent, terra de vinyes del País Valencià.

Pep Solà (Santa Coloma de Farners)

Mar Pujol

A dos quarts de nou del vespre, vam poder gaudir de la interpretació musical de Mar Pujol. Em va agradar molt poder ser-hi. Hi havia un ambient íntim i acollidor. El públic estava molt receptiu. Recordo la calidesa que es va generar, per exemple, amb cançons com «Ro», «Verd avellaner» o «Ploranera». Els assistents corejaven amb entusiasme. Per mi va ser emotiu i, sobretot, reconfortant.

Cristina Cobos (Santa Coloma de F.)

El concert de Mar Pujol va tenir un moment màgic quan l’estossec no la deixava cantar: l’Oriol Sauleda va agafar el micro per explicar un conte sobre dues bessones que conversaven abans de néixer. El temps que va transcórrer i un caramel de llimona varen permetre recuperar la veu de la Mar, que va poder completar així un concert extraordinari.

Jaume Saurina (Santa Coloma de F.)

Jam poètica a la Descarada

El nom no fa la cosa, o… podria?

La sala del fons del fons, d’un local colomenc llarg, ben llarg, obert a plaça, empolainat de fa poc, a mida que la veu de la Mar Pujol es dissolia i la nit s’establia, es va anar omplint de dissabte, de safaretjos, poetes reconeguts i novells, valencians, catalans, vius i desapareguts, joves associats colomencs, molts, i força joves, i sobretot molta paraula, prou silenci, un xic de música, i tants i tants somriures: drets, asseguts, en cadires, per terra, a la barra, recolzats a les parets, a la porta, per dins i fora la sala.

Ni el programa complet del dia ni la pluja gairebé constant havien espantat ningú, ans al contrari. Era arribada l’hora de saltar al raconet de rajoles hidràuliques que feia funció d’escenari. Després d’escoltar, mirar, observar, fotografiar, rebre, rebre i rebre art prenent vàries formes, precioses, variades, i sobretot la del poeta, durant la jornada… per fi un espai obert a tots per donar i prendre el torn.

La línia que defineix un públic, una audiència, ja desdibuixada. Un espai petit, en dimensions, però  infinit en el potencial de combinacions de mots sobre 25 rajoles envoltades de taula llarga, tarima minúscula, cadires ben atapeïdes, parets verd fosc, instruments de corda i moltes alenades expectants.

Es va anar trenant, amb textura de maó vist, de volta catalana, de cortines de cotó, lleugera olor a ratafia i il·luminat suau de fibres vegetals al sostre, un fil continu i variat de veus suaus, expressives i fermes, tímides, nostàlgiques, emotives, musicals,…  un petit però veritable domini màgic.

Vinyoli, 41 anys ja de viatge enllà, i vas aconseguir unir a lletraferits d’arreu dels Països Catalans, tant anònims com amb solera, per afegir les nostres veus i cors als teus versos, a versos propis i versos d’altri, conduïts amb encert i calidesa pels veterans del vers: el Safareig Poètic de Reus. Versificar una nit amb alegria, la mida de desordre necessari de la improvisació, i una sala plena fins la bandera.

Una menció especial pel cant del batre que va oferir l’Ismael J. Sempere, la recitació sentida d’Oriol Sauleda, i un magnífic contrabaix que va fer acte de presència. La vesprada un regal per les orelles i el cor, d’inici a fi. Es va acabar per l’hora, que la poesia hi era ben viva, de cos sencer i en crescendo sostingut.

Danae Jiménez Porta (Sant Feliu de Guíxols)

Excursió «I la natura em crida»

Una de les característiques més enriquidores del Domini Màgic és la varietat d’entitats que hi participen. El Centre Excursionista Farners cada any col·labora a l’excursió «I la natura em crida», que sadolla els caminants de natura i de poesia. Enguany, vam seguir les passes del Vinyoli de la narració «La sorpresa de Penjacans» pel camí a Roca Baiera. La calma del cim, entre versos de Vinyoli –dits per Calafell, Sauleda i Sempere– i arments de roques, ens temptava a perdre’ns en el paisatge i a tornar-nos pedra, a poc a poc. O a resguardar-nos del món a la Roca de l’Emboscat, com el desertor que s’hi amagà en veure que la guerra ja estava perduda.

Georgina Torra (Santa Coloma de Farners)

Oriol Sauleda al Turó del Vent: “Com que no en sabia de viure, vaig decidir que fos un joc”

Si fem una línia recta des de Castanyet fins a l’església de Santa Victòria de Sauleda, al punt mig hi trobem el Turó del Vent.

En Lluís Bayés, alcalde de Castanyet m’explicava que el Turó del Vent era en realitat una porta d’entrada a una altra dimensió. S’estirava al punt més alt, amb les cames i els braços ben oberts, per emprendre un viatge astral. Començava sentint la velocitat del vòrtex de la terra a 15 km/h i de mica en mica anava trencant les «dioptries» (com en Riba) amb què mirava la realitat quotidiana i en el zènit del viatge segurament sonava el tema «White Rabbit» de Jefferson Airplane. I just al mateix lloc, l’any 2014, en Perejaume, va xamanitzar una trucada al més enllà per invocar la veu de Vinyoli recitant als quatre vents. En Perejaume és de Sant Pol de Mar, igual que l’Oriol Sauleda, una vila on el nom “Sauleda” és notori i on els farnesencs hi tenim un Consolat ben actiu.

En aquesta edició del Domini Màgic l’Oriol, amb les seves orelles blanques de conill foll, ens va convidar a seguir-lo en un viatge existencialista, en l’aventura de baixar les escales de la petita casa de nosaltres mateixos i buscar i obrir el pom de la porta que ens portava cap a una altra dimensió, transformats en abelles, flors i les dues coses alhora.

Un espai per trencar el destí que ens marquen els patrons, les matrius, i escollir ser lliures. També per estirar el fil de llum de llibertat que s’escola entre les escletxes dels murs interiors que ens empresonen. I un camí ple de parades reveladores: l’enterramorts d’en Capri ens va recomanar passejar (en vida) pels cementiris per curar-nos, la Jill W. Smith a ser el que un vulgui ser i no quedar-se sol; els versos d’en Jaume Coll a preguntar-nos què hi fem aquí i d’on han sortit tots aquests arbres que no sabem reconèixer si aquí hi hem baixat altres vegades? i per acabar, Maragall amb el “Cant Espiritual” i l’arcà Sauleda que amb una seducció final a passar-nos al costat dels lliures amb un “Invisible”.

Amb els darrers saltirons llebrers l’Oriol ens va guiar cap a l’inici de la tornada del viatge: “En realitat estem fets d’històries i les històries estan fetes de buits. Som res potencial. Estem connectats per milers d’arrels, però no ens ho creiem. Podem escollir si passar el forrellat a la porta de la petita casa de nosaltres mateixos i que les teranyines se’t mengin o bé mantenir-se granític convertint-nos en hostals per acollir pensament, sentiments i records que no són nostres” . I va arribar el moment de tornar i aterrar a la dimensió “enganyifa”; el conill amb un ull vermell va deixar anar: “Agafeu-vos fort a la partícula negra, un buit que és el present. Només existeix això. La salvació no està a trobar, sinó en buscar. Ara s’ha posat un paisatge de tot el que s’ha representat i en un moment fugaç com un misto s’està traient. Tanta foscor que tot és llum. Tot torna. Tot és una sínia”.

Xavi Amat (Santa Coloma de Farners)

Jordi Pèlach al Parc de Sant Salvador

La cloenda del festival va ser cosa d’en Jordi Pèlach, músic i poeta d’una lluminosa personalitat i en qui conflueixen reflexos de Dylan i de Pau Riba. Va començar el concert amb una pluja incipient però respectuosa, que aniria creixent. Per sort, encara pogué cantar quatre peces, per acabar amb el darrer moment màgic d’aquest festival: en Pèlach estrenant i cantant sota la pluja una bonica versió del poema “Passeig d’aniversari” de Joan Vinyoli.

Pep Solà (Santa Coloma de Farners)