Com avisa el seu autor, Enric Pladevall, l'origen de "Constel·lació Vinyoli" cal buscar-lo entre els versos d'El Callat i, en especial, en els del poema "Redossada en la nit", on el poeta al·ludeix al cant vespral de la seva "ànima trista", un cant que apunta, inevitablement, i això és una constant en el seu trajecte líric, cap als origens i cap a l'inconegut. Es tracta, justament, de la imperiosa atracció que va sentir el poeta pel misteri vital i la indagació en les pregoneses de la vida.

L'artista ha construït un cos cilíndric, prenyat de forats, d'escletxes i de petites protuberàncies, amb grafies que remeten a la cosmogonia essencial, la dels quatre elements (terra, foc, aire i aigua), amb uns fusos a la part superior que són les arrels que projecten a la immensitat. Això darrer ens fa veure l'escultura com un objecte arbori, que s'inspira, segons l'autor mateix, en el baobab, l'arbre sagrat que ha generat tota una mitologia pel fet que la seva capçada sembla feta d'arrels que penetren el cel. Precisament Vinyoli, en una feliç analogia, s'havia imaginat a ell mateix com "un arbre d'aèries arrels" (Cants d'Abelone, II), que no sabia arrelar en cap lloc de la terra, en el que constitueix una de les seves imatges més impressionants.

L'escultura ens apareix, de dia, com un objecte inquietant que vol preludiar alguna cosa. Aquesta cosa se'ns descobreix justament a la nit, quan el cilindre es transfigura en una fascinant "capsa de llum" que vetlla la fosca. Remet el lector de Vinyoli al silenci de les constel·lacions que poblen les "altes nits de fabulosa riquesa" del poema "Algú m'ha cridat"(El Callat), a aquest espai de temps fecund i propici a la creativitat i la indagació. Però també a la seva desbordant experiència, diguem-ne còsmica, fixada en alguns dels seus versos memorables com, per exemple: "He aturat el vol de les estrelles", del poema "He dit una cançó" (Cercles), en un intent d'aturar el curs dels astres i, per tant, del temps; o bé, el vers "Orió ja fa part de mi"(Cants d'Abelone, XI), on es posa de manifest una extraordinària comunió i desig de dissolució en una harmonia universal.

Aquesta "capsa de llum", també arbre del coneixement, irradia, líricament i càlidament, com tota l'obra de Vinyoli, espurnes de foc i de saviesa, interpelant l'observador en un diàleg poètic i totalitzador, en el qual hi és convocat tot allò que percebem d'essencial. I, en contemplar-la, de la seva bellesa en brollen, una vegada més, les preguntes fonamentals: d'on, on, vers on?

REDOSSADA EN LA NIT

Redossada en la nit
del pensament, cantessis,
ànima trista en aquest lloc
abrupte, sense foc
i ple de vent, o fessis
almenys un crit.

Abandona trofeus
de vagaroses veus
i somniades hores
de quietud;
vés-te’n de nit, pel negre
mar sense fons ni vores,
cap al teu port d’origen:
l’inconegut.