Tornem a ser
branques del mateix bosc
d'alzines i de roures.
                            No s'hi fan
flors noves.
                L'heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.
               No hi penetra a penes
el sol.
       Tens molt de fred
a l'hivern i ja no te'l saps treure.
Les fulles se'ns confonen
espessament.
                   Esperem la destral
del boscater, sense por.

Avancem cap a la mort. I els amants ho fan acompanyant-se mútuament, com dues branques del mateix bosc. La metàfora sobre la qual es basteix el poema conté elements que poden vincular-se a la naturalesa de Santa Coloma -"bosc d'alzines i de roures"- i "la destral del boscater" ens remet potser, encara que amb un altre sentit, als llenyataires dels primers poemes de l'itinerari i al símbol del "boscater" introduït a partir del llibre El Callat (1956).

En aquest poema hi trobem alguns elements estilístics força característics de la poesia de Vinyoli com ara la metàfora sostinguda al llarg de tot el poema, la tendència a l'austeritat expressiva i, finalment, el trencament de versos i la seva disposició en diferents línies per a remarcar pauses i ritmes.

Ramas

Somos de nuevo
ramas del mismo bosque
de encinas y de robles.
                                Ya no crecen
flores nuevas.
                   La hiedra
apaga silenciosa todo ruido
de pasos.
             Entra apenas
el sol.
        Tú tienes mucho frío
en invierno, y no sabes quitártelo.
Las hojas se confunden
espesamente.
                   Aguardamos el hacha
del leñador, sin miedo.

(Traducció de José Agustín Goytisolo)

Branches

On est à nouveau
des branches de la même fôret
de chênes et de rouvres.
                                  Il n’y pousse plus
de nouvelles fleurs.
                           Le lierre
silencieux éteint tout le bruit
de pas.
          Il n’y pénètre le soleil
guère.
        Tu as très froid
en hiver et tu ne sais plus le sortir.
Les feuilles épaissement
se confondent.
                    On attend la hache
du bûcheron, sans peur.

(versió de Carme Soler)

Ponlas

Volvemos a ser
ponlas do mesmo bosque
de aciñeiras e carballos.
                                 Non abrochan
flores novas.
                 A hedra
silenciosa apaga todo rumor
de pasos.
             Penetra a penas
o sol.
       Tes moito frío
no inverno e xa non sabes botalo de ti.
As follas confúndensenos
espesamente.
                   Agardamos o machado
do leñador, sen aflición.

(versió de Luciano Rodríguez)

Rami

Torniamo ad essere
rami dello stesso bosco
di lecci e di roveri.
                         Non si fanno
fiori nuovi.
              L'èdera
silenziosa spegne tutto fruscio
di passi.
           Non ci penetra quasi
il sole.
         Hai molto freddo
nell'inverno e già non sai togliertelo.
Le foglie ci confondono
spessamente.
                   Aspettiamo l'ascia
del boscaiolo, senza paura.

(versió de Pol Solà)

(versió de Barbara Baczewska i Enric Riba)

Branches

We become again
branches of the same
oak woods.
               New flowers
don't grow there.
                        The silent
ivy deadens all the rustle
of footsteps.
                 In there, the sun
scarcely penetrates.
                            In the winter, you are
very cold and don't know anymore
how to get warm again.
The leaves mingle to one another
closely.
          We await the woodman's
axe, without fear.

(Versió de Salvador Pila)

Cañes

Volvemos a ser
cañes del mesmu monte
d'ancines y carbayos.
                                 Nun gromen
flores nueves.
                     La yedra
silenciosa amataga tou sonsón
de pasos.
               Malapenes entra
el sol.
          Tienes munchu fríu
nel hibiernu y yá nun sabes tornalu.
Les fueyes confúndense
espesamente.
                     Esperamos la bruesa
del lleñador, ensin miedu.

(Versió de Antón García)