M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.
Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.
Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.
Pròsper és el nom del protagonista de La Tempesta de Shakespeare. Com Pròsper, Vinyoli es reafirma sentint-se magià de la nit, i convoca bruixes, dimonis i grius. La nit és l'espai predilecte del poeta. Hi entra per "l'encesa posta de sol" i és el moment on, embriagat de silenci, podrà dur a terme el procés catàrtic de transfiguració de l'experiència viscuda en matèria lírica. És la nit que tindrà múltiples formalitzacions en tota la poesia de Vinyoli; "la nit perfectiva", la de "la foscúria que germina", ...
Cal vincular la presència del símbol de "la nit" -que es pot trobar gairebé en una tercera part dels poemes de Vinyoli- i també el del "capvespre" o "posta", amb el particular to crepuscular que, com ja hem vist en el poema anterior, desprèn globalment la seva poesia.
El símbol del "griu" -ésser mitològic amb cos de lleó i cap d'àguila- apareix en tres poemes de Vinyoli i dóna títol a un llibre que es caracteritza per l'elevat nombre de poemes de to sensual i eròtic. Ens remet indefectiblement a la possibilitat de fusió en un sol ésser de l'amant amb l'amat, unió, no cal dir, d'ordre físico-espiritual.
El paisatge colomenc també apareix en aquest poema: "Temple d'alzines sureres" és una reïxida síntesi de les monumentals formacions granítiques i dels boscos d'alzines sureres on aquelles semblen rebrotar. Cal considerar la hipòtesi que en aquesta imatge Vinyoli superposi simultàniament el paisatge de Santa Coloma i el de Begur que va conèixer més tard, en els estius del 1953 fins al 1978.
Próspero
Me he convertido en una gran roca
basculante sobre el abiso;
hace siglos que el sol me quema
y el huracán me trae aviso
que es la fuerza que derriba,
pero que conmigo se hace sumiso.
Templo de alcornoques:
veo montañas y torrentes,
no hay nadie a mi alrededor;
me embriago de silencio
mientras espero que comience
la encendida puesta de sol.
Salid, ahora, de los viejos nidos,
brujas, demonios u grifos,
a la sabática fiesta,
llenad la cúpula celeste,
que soy yo, tenebroso,
el mago de la noche.
(versió de Sebastià Goday)
Próspero
Convertinme nunha rocha
ao abalo do abismo;
hai séculos que o sol me toca
e o furacán traéme aviso
que é a forza que demouca,
pero que comigo se fai o submiso.
Templo de sobreiras:
vexo cumios e torrenteiras,
non hai ningúen ao meu redor;
bébedo estou de silenzo
mentres agardo o comezo
do encendido solpor.
Saíde, agora, dos vellos niños,
bruxas, demos e grifos,
á sabática festa,
enchede a volta celeste,
que eu son o meigo,
escuro, noitebro.
(versió d'Helena González i Fina Iglesias)
Prosperous
I have become a big rock
leaning over the abyss;
for centuries exposed to the sun,
and the hurricane gives me warning
that it is the force that demolishes,
but that to me acts submissive.
Temple of cork oaks:
I see heights and gullies,
there are no people in my site;
I become inebriated with silence
while waiting for
the inflamed sunset to begin.
Get out, now, out of the ancient dens,
witches, demons, and griffins;
at the Sabbath gathering,
fill the vault of heaven,
for I am, in the darkness,
the magus of the night.
