Amb aquest poema l'itinerari avança cap al crepuscle, el del dia i el de la vida. No obstant, el poeta ho fa sentint-se solidari, compartint la seva soledat, i amb l'ànim de mantenir encès el "petit foc" de l'amor.

El color dels "crits vermells" no és casual sinó que el podem associar a l'estat d'ànim crepuscular que és subjacent a molts poemes de Vinyoli. De fet, entre tots els colors que omplen la seva poesia hi predomina d'una manera evident el vermell, sobretot a partir del llibre Realitats (1963). D'altra banda, aquests crits vermells del capvespre són també els crits del poeta, perquè la veu de Vinyoli és alhora cant, crit i clam.

L'escorça de les alzines sureres ennegrida per les flames d'incendis recents, i per on remunten les plantes enfiladisses que a la tardor adquireixen tons vermellosos, són un marc idoni per acompanyar la lectura d'aquest poema.