9. Platja dura

Són llaguts o balandres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?

Deixo que es trobin
paraules a l'atzar, deixo que em pugin
intensament records,
que encenguin fogueres,
que matin gels.

Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m'agraden els llavis
incandescents.

A l'esplanada de l'ermita
s'hi feien arrossades.
Sé les graelles plenes
de carn i l'ombra
de les alzines
sureres.
          No compliquis
gaire més els records.
                              Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
             Deixa-les anar
com un estel
des d'un turó.
                   Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa, de la platja dura
dels anys viscuts.


La nostàlgia del temps viscut és un altre dels temes cabdals de la poètica vinyolina. Per via del poema el poeta aconsegueix recuperar el record i perpetuar-lo. D'aquesta manera, aconsegueix aturar les hores i "encendre fogueres". Encara que, finalment, com bé sap el poeta, la lluita és a perdre perquè les ones del temps baten "damunt la sorra bruta, negrosa, de la platja dura dels anys viscuts".

Sovint, aquesta nostàlgia apunta cap a aquells estius de felicitat viscuts a Santa Coloma. Per aquesta raó, no és estrany que hi trobem intensos records, molt localitzats en l'espai i el temps, d'aquella estada. En aquest cas, les arrossades "a l'esplanada de l'ermita" i a "l'ombra de les alzines sureres" són les que unes quantes famílies estiuejants feien al llogarret de Farners, a finals de setembre, cada any, per celebrar l'acabament de l'estiu i, per tant, de les vacances. I el "turó" des d'on Vinyoli ens emmena a deixar anar "la imatge de les coses passades" podria ben ser el Turó del Vent, indret mític de formació rocosa, proper a l'ermita i al castell, i l'ascensió al qual suposa una de les primeres aventures de la mainada d'aquestes contrades.


Playa dura

¿Son balandros o esquifes
los recuerdos que flotan en el lago
de mi quemada juventud?
                                    Dejo que choquen
palabras al azar, dejo que suban,
intensos, los recuerdos,
que enciendan las hogueras,
y que el hielo deshagan.

Ando aún sin muletas, como, bebo vino,
y me gustan los labios
incandescentes.

En la explanada de la ermita
cocinan el arroz.
Sé las parrillas llenas
de carne, la sombra
de los alcornoques.
                          No compliques
mucho más los recuerdos.
                                     Pide sólo
las palabras precisas
para lograr que surja la imagen de las cosas
pasadas.
            Deja que se marchen
tal como una cometa
izada en la colina.
                         Las olas baten
lentas sobre la arena,
sucia, renegrida, de la playa dura
de los años vividos.

(versió de Carlos Marzal i Enric Sòria)

Praia dura

¿El serán dornas ou balandros
os pensamentos que me esvaran
pola lagoa da memoria
da queimada xuventude?
                                   Deixo que se atopen
as palabras ao chou, deixo que agatuñen
polas lembranzas,
que prendan fogueiras,
que maten os xeos.

Camiño aínda sen muletas, xanto,
bebo viño, sábenme tanto os labios
incandescentes.

No adro da ermida
cociñábase o arroz.
Sei das grellas cheas
de carne e da sombra
das sobreiras.
                   Non enlees
moito máis as lembranzas.
                                     Pide só
as palabras xustas
para que xurda a imaxe das cousas
pasadas.
            Déixaas ir
como unha estrela
desde un outeiro.
                        As ondas baten
desfalecidas no areeiro
suxo, negro da praia dura
dos anos vividos.

(versió d'Helena González i Fina Iglesias)

Hard Beach

Are they catboats or yachts
the thoughts that sail
on the lake of the memory
of a burnt youth?

I allow that words be found
at random, I allow that memories
come to me intensely,
that they light bonfires,
that they kill ices.

I still walk without crutches, I eat,
drink wine, I like
incandescent lips.

On the little church esplanade
rice meals were made.
I know the grill full
of meat, and the shadow
of the cork
oaks.
        Don't complicate
even more the memories.
                                    Ask for just
the indispensable words
to make appear the image
of the things past.
                         Let them go away
like a kite
from a hill.
               The waves dash
heavily against the
dirty, blackish sand, in the hard beach
of the years lived.

(Versió de Salvador Pila)