Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.
Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.
Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.
Poema d'amor on una cadena d'imatges juxtaposades culminen en una bella explicitació metafòrica de l'acte amoròs amb la imatge de la parella d'amants que es transforma en "un sol arbre incandescent, impropi de la terra". Es tracta d'un poema d'ascensió, d'imatges oníriques, de progrés, cap a al foc de l'amor, un altre dels temes clau de la poètica de Vinyoli.
Les formacions de roca granítica contenen cristall de roca. Ha estat habitual en moltes generacions d'adolescents colomencs la recerca d'aquest cristall de roca que es podia trobar amb facilitat quan els picapedrers obrien amb explosius les monumentals roques per poder treballar amb trossos menys pesants i picar-les fins a obtenir-ne llindes per a les portes o pedra escairada per al revestiment de façanes. Afortunadament, ara, aquesta activitat està molt restringida per tal de protegir el rocar. Podem imaginar-nos el jove Vinyoli trescant pel rocar de Santa Coloma, penetrant en les moltes coves i admirant el polièdric cristall de roca que s'hi podia trobar.
Podem considerar també la hipòtesi que el campanar de les escales de cargol sigui el de l'esglèsia de Santa Coloma, situada a la Plaça Major i que agombola la plaça els bancs de la qual eren lloc de trobada de Vinyoli i la seva colla, i el centre de les activitats del poble.
El árbol incandescente
Anduvimos calcinados por gravas rumorosas,
hemos olido las mañanas de viento salobre y de espliego,
hemos tocado los rojos enfebrecidos de la tarde,
hemos resonado como cisternas huecas
que se llenan con agua de lluvias ancestrales.
Examinamos y hemos descubierto
escaleras, muy rectas, de caracol, subimos
cada escalón perdiéndonos por un tiempo que es otro,
hacia este renacer.
Hemos llegado arriba
de nuestro campanario: colgados de las cuerdas
tocamos a destiempo. Malogramos lechuzas
y otras aves.
Cruzamos muchas noches
espaciosas, abiertas, miramos los abismos,
y las profundidades transparentes.
Penetramos en cuevas de roca cristalina.
Un ágil fuego se nos ha enroscado
como una sierpe al cuerpo hasta que tú y yo
somos los dos un único árbol incandescente,
impropio de la tierra.
(versió de Carlos Marzal i Enric Sòria)
A árbore incandescente
Camiñamos ao solleiro polo grixo rumoroso,
arrecendemos as mañás de vento salobre e lavandas,
tocamos os vermellos afervoados do serán,
ecoamos como cisternas baleiras
que se van enchendo coa auga de chuvias ancestrais.
Esculcamos, descubrimos escaleiras
dereitiñas, de caracol, subimos por elas; en cada
chanzo perdiámonos noutro tempo,
cara ao rexurdir.
Chegamos ao bico
do campanario: pendurados das cordas,
tocamos a destempo. Liscamos os mouchos
e outras aves.
Atravesamos as noites
cheas de espazo, abertas, miramos abismos,
profundidades transparentes.
Penetramos en covas de cristal de roca.
Enrodélase un lume áxil
como unha serpe polo corpo e fai
de ti e de min unha soa árbore incandescente,
impropia da terra.
(versió d'Helena González i Fina Iglesias)
The Incandescent Tree
We have walked sunburned on rustling gravels,
we have smelled dawns of salty wind and lavender,
we have touched the fervent crimson of the evening,
we have resounded like empty cisterns
that are being filled with water from ancestral rains.
We have explored, have discovered stairs
very erect, spiral, we have climbed them; at each
step getting lost in another time,
towards being reborn.
We have come to the top
of the bell tower: hanging from the ropes,
we have caused to toll untimely. We have scared the owls
and other birds out of their nests.
We have crossed nights
full of space, open, we have stared at abysses,
transparent depths.
We have penetrated into caves of crystal rock.
A brisk fire coils round
our whole body, like a snake, and forms,
out of you and me, a single incandescent tree,
inappropriate for the land.
