07. Elegia de Vallvidrera (IV)

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
                               Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
                        i declinar.


En aquest poema, que invoca la mateixa poesia i la condició dels poetes, un dels grans temes vinyolians, veiem com, a les acaballes de la seva vida, Vinyoli constata que el poeta té el privilegi d'accedir a cert coneixement a canvi del risc de destruir-se a si mateix. Certament, el poeta és el torsimany dels déus, el que accedeix a la revelació i el que purifica i salva allò que toca.

Estem molt a prop del sentit d'aquells versos de Hölderlin que Vinyoli també fa seus: "allò que perdura ho funden els poetes". I estem també davant la confirmació de la veta romàntica que, juntament amb la simbolista, suporten tot l'edifici poètic vinyolià. Sobre aquests fonaments hi bastirà una singular poesia de l'experiència i del coneixement per configurar una veu poètica extraordinària.

Finalment, notem que les fonts que poden apaivagar la set de coneixement i d'amor són un símbol habitual en la poètica de Vinyoli. En aquest itinerari, a més, la Font Picant on ens trobem i el rovell que extreu l'aigua del ventre d'aquesta terra, són una bona metàfora de la importància d'aquest paisatge en la iniciació poètica de Vinyoli. I podem imaginar-nos el nen Joan i la seva germana Carme berenant i pescant peixos o carabassudes en aquest tros de riera davant mateix de la font.


Elegía de Vallvidrera (IV)

Puedo decir, por fin: en esta fuente bebo,
y bebo hasta morirme
de sed de querer más sin saber qué,
que así nunca se muere
en realidad del todo: viviendo en la carencia
de alguna cosa siempre.
                                  Sin
carencia, ¿qué sería de nosotros,
a quienes nos fue dado el privilegio
de la santa locura de ser cántico,
vendaval, fuego bronco
que se incendia a sí mismo, mientras salva
en pureza las cosas que destruye.
¡Oh, iluminados! Nuestra
tarea humilde: abrir del todo los oídos
al canto primigenio
                          y declinar.

(versió de Carlos Marzal i Enric Sòria)

Élégie de Vallvidrera (IV)

Enfin je dis: je suis à la source,
et je bois, je bois à mourir
de soif de toujours vouloir je-ne-sais-quoi,
car c'est ainsi que l'on ne meurt pas
vraiment tout à fait: en vivant toujours
dans le besoin de quelque chose.
                                              Sans
besoin, qu'adviendrait-il de nous,
ceux à qui fut donné le privilège
de la sainte folie d'être cantique,
vent déchaîne, incendie
qui se détruit lui-même, tandis que les choses
qu'il touche restent sauvées et plus pures.
Ô illuminés! Notre
humble service: ouvrir l'oreille
au chant primordial
                           et décliner.

(Traducció de Patrick Gifreu)

Elexía de Vallvidrera (IV)

Agora podo dicir: estou na fonte e bebo,
e bebo deica morrer
de sede de querer máis sen saber de qué,
que é así como non se acaba
de morrer: vivindo sempre
na necesidade de algo.
                                Sen
necesidade, ¿que sería de nós?,
estes que gozamos do privilexio
da santa tolemia de ser cántiga,
vento desatado, incendio
que se destrúe a si mesmo, mentres salvas
fican as cousas que tocou e máis puras.
¡Ouh, iluminados! O noso
labor humilde: abrir ben as orellas
ao primixenio canto
                           e deixarse ir.

(versió d'Helena González i Fina Iglesias)

Elegia de Vallvidrera (IV)

Agora posso dizer: estou na fonte e bebo,
e bebo até morrer
de sede de querer mais não sabendo o quê
que é assim como não se morre
em verdade de todo: vivendo a carência
de alguma coisa sempre.
                                   Sem
carência, que seria de nós,
aqueles a quem foi dado o privilégio
da santa folia de ser cântico,
vento desenfreado, incêndio
que se destrói a si mesmo, enquanto que salvas
ficam as coisas que tocou e mais puras.
Oh, iluminados! A nossa
tarefa humilde: abrir totalmente os ouvidos
ao primigénio canto
                           e declinar.

(versió de Ana Rita Batista Laureano)

Elegy Of Vallvidrera (IV)

Now I can say: I am at the fountain and drink,
I drink until I die
of thirst from wanting more and not knowing what,
which, indeed, is the way one does not die entirely:
living permanently in need of something.
                                                         Without
need, what would we become,
those to whom the privilege was given
of the holy madness of being canticle,
blustering wind, fire
that destroys itself, while the things
that it touched remain rescued and purer.
Oh, enlightened! Our humble task:
to fully open the ears
to the primeval chant
                              and decline.

(versió de Salvador Pila)