07. Elegia de Vallvidrera (IV)

En aquest poema, que invoca la mateixa poesia i la condició dels poetes, un dels grans temes vinyolians, veiem com, a les acaballes de la seva vida, Vinyoli constata que el poeta té el privilegi d'accedir a cert coneixement a canvi del risc de destruir-se a si mateix. Certament, el poeta és el torsimany dels déus, el que accedeix a la revelació i el que purifica i salva allò que toca.

Estem molt a prop del sentit d'aquells versos de Hölderlin que Vinyoli també fa seus: "allò que perdura ho funden els poetes". I estem també davant la confirmació de la veta romàntica que, juntament amb la simbolista, suporten tot l'edifici poètic vinyolià. Sobre aquests fonaments hi bastirà una singular poesia de l'experiència i del coneixement per configurar una veu poètica extraordinària.

Finalment, notem que les fonts que poden apaivagar la set de coneixement i d'amor són un símbol habitual en la poètica de Vinyoli. En aquest itinerari, a més, la Font Picant on ens trobem i el rovell que extreu l'aigua del ventre d'aquesta terra, són una bona metàfora de la importància d'aquest paisatge en la iniciació poètica de Vinyoli. I podem imaginar-nos el nen Joan i la seva germana Carme berenant i pescant peixos o carabassudes en aquest tros de riera davant mateix de la font.