5. D'una terra (II)

 

En aquest altre poema, també de la sèrie "D'una terra", Vinyoli descriu alguns components de la generosa natura que trobà a Santa Coloma. Altra vegada, la referència al so de la destral del llenyataire, so que el poeta transfigura en quelcom misteriós i diví, com si es tractés del so de l'esforç obstinat de la natura per abatre allò que és vell -arbres de somni, de llegenda obscura- i regenerar-se contínament.

La ruda, el lligabosc, els romanins fadats, l'abella, el ventijol que murmura i l'aigua cristal.lina, són elements de l'esclat estival de la natura i, en el poema, actuen com a descriptors d'una vitalitat i energia que el poeta associa al record d'aquells estius.

És significativa l'adjectivació que trobem de l'aigua en el vers final, atribuint-li la qualitat de "dura"; es tractaria d'una imatge de síntesi d'aquest entorn natural on aigua i pedra són elements que s'integren en una harmonia molt singular. Tornarem a trobar una síntesi anàloga en el poema "Platja dura". Podría ben ser que admetés una lectura filosòfica com a síntesi de la dualitat entre allò que roman -roca- i allò que flueix i canvia -aigua.