Baixem a les profundes
aigües del son a traficar amb els peixos
de la memòria
al menys distanciadament
possible,
no perquè et responguin
veus abissals,
tan sols el moviment
de l'aigua negra, sumptuosa, rica
de qui sap quins secrets.
Estranyes nits...
Albes després:
el ganivet del dia
clivella els finestrons, penetra, llis,
un fi corrent de llum,
voleien
llençols blanquíssims, grans ocells, posant-se
sobre els pallers cremant de groc,
el rec
brogent es precipita en el saltant,
que l'engoleix.
S'estenen blats fins a la ratlla
de l'horitzó.
Els cavalls es desboquen.
La poesia de Vinyoli és plena de conflictes i de tensions que es resolen per via de l'acte de creació del mateix poema. En aquests versos hi trobem la contraposició entre els àmbits de la nit i del dia. Observem que a la nit hi associa la memòria i els secrets, i al dia -que comença de manera significativa amb "el ganivet del dia"- unes imatges molt expressives, gairebé extasiants, fins i tot hipnòtiques, segurament d'origen oníric.
Aquestes imatges ens remeten també al caràcter pictòric de bona part de la poesia de Vinyoli. Els "pallers cremant de groc" i els "blats fins a la ratlla de l'horitzó" poden ben ser visions provinents de la fascinació que sentia el poeta per Van Gogh.
El darrer vers, que resol o explica la tensió establerta prèviament, és especialment significatiu i justifica la inclusió del poema en aquest itinerari, tota vegada que és plausible pensar que els cavalls que es desboquen són els del somni que Vinyoli haviat tingut a Santa Coloma i que ell interpretava com el moment de la revelació de la seva condició de poeta. Es tractaria, doncs, dels cavalls de la poesia, imatge onírica que constataria la força i arravatament imparables que dominen al poeta en els seus períodes creatius.
La noche y el día
Bajemos a las hondas
aguas del sueño a tratar con los peces
de la memoria
lo menos distanciadamente
posible,
no porque te respondan
abisales voces,
tan sólo el movimiento
del agua negra, suntuosa, rica
de quién sabe qué secretos.
Noches, extrañas noches ...
Albas después:
el cuchillo del día
agrieta los postigos, entra, liso,
un fino aire de luz,
ondean
sábanas blanquísimas, grandes pájaros, posándose
encima de pajares ardiendo de amarillo,
la acequia
se precipita rugiente en el salto
que la engulle.
Se extienden trigos hasta el límite
del horizonte.
Los caballos se desbocan.
(Traducció de José Agustín Goytisolo)
La nuit et le jour
Descendons dans les eaux
profondes du sommeil commercer avec les poissons
de la mémoire
avec le moins de distanciation
possible,
non pas dans l'attente d'une réponse
des voix abyssales,
mais simplement pour le
mouvement
de l'eau noire, somptueuse, riche
de secrets que personne ne connaît.
Nuits étranges ...
Puis, aubes:
le couteau du jour
fend les volets par où pénètre, lisse,
un fin courant de lumière,
des draps blancs
volettent, grands oiseaux, et se posent
sur les paillers brûlant de jaune,
le ruisseau
mugissant se précipite dans la chute d'eau,
qui l'avale.
Des blés s'étendent jusqu'à la ligne
de l'horizon.
Les chevaux s'emballent.
(versió de Patrick Gifreu)
Natt Och Dag
Vi stiger ned
till sömnens djupa vatten för att umgås
med minnets fiskar
på så nära håll
som möjligt,
inte för att få svar från
avgrundens röster,
utan bara från rörelsen
hos det svarta praktfulla rika vattnet
med vem vet vilka hemligheter.
Sällsamma nätter...
Gryningar som följer:
dagens klinga
bräcker upp fönsterluckorna, slät och tunn
tränger en ljusstråle in,
böljar
bländvita lakan, stora fåglar slår ned
på de brandgula halmstackarna,
forsen
larmar och störtar utför klippan
och slukas.
Sädesfälten breder ut sig ända till
horitsontens rand.
Hästarna stegrar sig.
(Versió de Lluís Solanes)
A noite e o día
Baixamos ás profundas
augas do sono a traficar cos peixes
da memoria
coa menor distancia
posible,
non para que che respondan
voces abisais,
tan só o movemento
da auga negra, suntuosa, rica
de quen sabe qué segredos.
Estrañas noites...
Logo albas:
o coitelo do día
fende as contras, penetra, pulida
una fina corrente de luz,
voan
sabas branquísimas, grandes paxaros, pousándose
nos palleiros a arder no amarelo,
a canle
rumorosa precipítase no salto,
que a engule.
Esténdense os trigos deica á raia
do horizonte.
Desbócanse os cabalos.
(versió d'Helena González i Fina Iglesias)
Night And Day
Let us sink into the deep
waters of sleep to bargain with the fish
of memory
at the least possible
distance,
not because abyssal voices
respond,
just the movement
of the black water, sumptuous, rich
of who knows which secrets.
Strange nights…
Dawns afterwards:
the knife of the day
cleaves the shutters, penetrates, smooth,
a thin stream of light,
whiter than white
sheets flutter, while big birds
alight on haystacks scorching of yellow,
the roaring
brook plunges down the fall that
gobbles it.
Wheat fields reach out
to the horizon line.
Horses break away.
(Traducció de Salvador Pila)
La nueche y el día
Baxemos a les fondes
agües del suenu a tratar colos pexes
de la memoria
cola menos distancia
posible,
non pa que te respuendan
les voces abisales,
solo pol movimientu
de les agües negres, suntuoses, riques
de quién sabe qué secretos.
Rares nueches...
Depués albes:
el cuchiellu del día
esgaza les contres, penetra, nidia,
una fina corriente de lluz,
vuelen
sábanes blanques, páxaros que se posen
nos bálagos ardiendo de mariellu,
la presa
cai bramando nel saltu l'agua
que la engulle.
Ensama'l trigu hasta'l finxu
l'horizonte.
Los caballos desbóquense.
(Versió de Antón García)
