03. Pel camí dels mesos (fragment)

Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.[...] Parteixo, doncs, altra vegada i novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos. Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles. Entre cop i cop sento només el crepitar feréstec del silenci mentre camino sota les branques de foc verd. [...] Pel relisser que baixa des del trencat fins a la bocana del gorg, l'estiu, a poc a poc, es despenja. Lianes, selva de goig, quietuds meves! [...]

Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades. Castanya i gla són a l'abast com petits tresors, com talismans, com brases vegetals.


En el fragment escollit d'aquesta prosa poètica on el poeta glossa les diferents estacions de l'any, hi ha una clara mitificació dels "seus" boscos colomencs -"alzinars beneïts!, rouredes estimades!"- i dels mesos d'estiu -"Juliol, Agost, déus llenyataires, .."-, mesos dels seus sojorns a Santa Coloma.

Quan el poeta afirma que "novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos" fa certes les paraules de Joan Teixidor que escrigué: "Vinyoli ens canta els corriols que s'enfilen entre alzines sureres des de Santa Coloma de Farners cap a les muntanyes, ..."

El text comença amb l'afirmació de la possibilitat de "viure poèticament", que el poeta va assumir amb totes les seves conseqüències i que ens remet directament a un dels principis bàsics de l'actitud poètica vinyoliana, aprehès, en bona part, en Raïssa Maritain: el do poètic no és res que es pugui provocar ni forçar, sinó que cal merèixer-lo i, doncs, demana del poeta una actitud receptiva, de recolliment passiu, de quietud. Això és: perquè la poesia neixi pura i autèntica, perquè esdevingui un veritable "cant líric essencial", cal una determinada "disponibilitat d'esperit" i una permanent actitud d'espera i de contemplació.


Por el camino de los meses (fragmento)

Parto, pues, otra vez y de nuevo me encuentro recorriendo los andurriales que me guían a mis bosques. ¡Benditos encinares! ¡queridos robledales! ¡Laberintos por donde se hilaban mis sueños! Julio, Agosto, dioses leñadores, golpean, aun hoy, como siempre, árboles altos, inmortales, y yo escucho y me maravillo, siempre de la pureza de sus hachazos invisibles. Entre golpe y golpe solo escucho el crepitar indómito del silencio mientras camino las ramas de fuego verde. ¿Sabré aún encontrar el sendero hacia el cristal que serpentea por el fondo inextricable? Por la raigambre que baja desde la quebrada a la boca de la hoya, el verano, lentamente se deshilvana. ¡Lianas, selva de gozo, mis quietudes!

(versió de Sebastià Goday)

Polo camiño dos meses (fragmento)

Entre ser poeta ou simplemente vivir, queda una fermosa posibilidade, vivir poeticamente. Iso é ó que eu procuro desde que decidín non fixar residencia en ningures e vivir como un camiñante. Teño un amigo, o poeta, por se, canso do exceso de soidade e de silencio, preciso un día refacer o interrompido mais nunca esquecido diálogo e reparar as forzas nun nobre corazón.
Volvo marchar e recorro de novo os carreiros que levan ás miñas fragas. ¡Benditas aciñeiras!, ¡carballeiras queridas!, labirinto puro onde se fiaban os meus soños! Xullo, agosto, deuses leñadores zoupan, aínda hoxe, coma sempre, nas altas árbores immortais, e eu escoito e marabíllome sempre da pureza do bater das machadas invisibles. Entre un bater e outro non sinto máis que o crepitar indómito do silencio mentres camiño debaixo das ponlas de lume verde. ¿Saberei atopar aínda as reviravoltas que no fondo inextricable levan ao cristal? Polo raizame que baixa desde o rompente deica a boca da poza, o verán escorrega a modiño. Lianas, selva de gozo, ¡quietudes miñas!

(versió d'Helena González i Fina Iglesias)

On The Way Of The Months (fragment)

Between being a poet or simply living, there is beautiful possibility, and that is, to live poetically. This is what I try to do since I decided not to sojourn permanently in one place and to become a wayfarer […] Thus, I set off once more, and find myself again hiking the footways that lead to my woods. Holy, beloved evergreen and oak groves!, sheer labyrinth where my dreams wound through! July, August, even today, lumbering gods knock, as always, tall, immortal trees and I listen, always with wonder, to the purity of the blows from invisible axes. In between blows, I hear only the untamed rustling of silence while I walk under the green fire branches. […] Along the mass of roots that descends from the crag onto the pool's mouth, summer, gradually, lets itself down. Lianas, forest of delight, my quietude! […]

With these and other thoughts, days go by very quickly and, here it is, suddenly the copper wind of autumn trembles over the mountains. The shadows and cobwebs in the woods call us now with a more distinct voice. The yellow leaves wave or carpet already the wet footpaths, not far from streams hidden beneath the ravines. Chestnut and acorn are within reach, like small treasures, like talismans, like plant embers.

(versió de Salvador Pila)