En el fragment escollit d'aquesta prosa poètica on el poeta glossa les diferents estacions de l'any, hi ha una clara mitificació dels "seus" boscos colomencs -"alzinars beneïts!, rouredes estimades!"- i dels mesos d'estiu -"Juliol, Agost, déus llenyataires, .."-, mesos dels seus sojorns a Santa Coloma.

Quan el poeta afirma que "novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos" fa certes les paraules de Joan Teixidor que escrigué: "Vinyoli ens canta els corriols que s'enfilen entre alzines sureres des de Santa Coloma de Farners cap a les muntanyes, ..."

El text comença amb l'afirmació de la possibilitat de "viure poèticament", que el poeta va assumir amb totes les seves conseqüències i que ens remet directament a un dels principis bàsics de l'actitud poètica vinyoliana, aprehès, en bona part, en Raïssa Maritain: el do poètic no és res que es pugui provocar ni forçar, sinó que cal merèixer-lo i, doncs, demana del poeta una actitud receptiva, de recolliment passiu, de quietud. Això és: perquè la poesia neixi pura i autèntica, perquè esdevingui un veritable "cant líric essencial", cal una determinada "disponibilitat d'esperit" i una permanent actitud d'espera i de contemplació.