El poeta Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) és fill adoptiu de Santa Coloma de Farners. En aquesta població, on va passar els estius de la seva infantesa i adolescència, hi podem situar la descoberta simultània de la natura, la poesia i l’amor. La natura al.ludida en el primer vers de la seva obra -“I la natura em crida”- és justament la d’aquesta terra selvatana, on es va produir la gestació del poeta, i que va deixar una empremta fonamental en la seva poesia. La posterior descoberta del mar, a Begur, així com el paisatge urbà de Barcelona, configuren els altres escenaris sensorials i anímics.
Vinyoli va viure intensament en tots els ordres vitals: l’experiència amorosa, la de la mort, la de la natura, la creativa, l’onírica, la dels records… I, a partir de la divisa: “Haig de fer alguna cosa de la meva pobresa”, va transferir aquesta extraordinària experiència vital en experiència lírica, és a dir, en poesia, creant una obra commovedora que impressiona per la seva autenticitat, capacitat comunicativa i força creativa. Els seus més de 500 poemes, distribuïts en 16 llibres, als quals hi podem afegir les traduccions de Rilke i Nietzsche, constitueixen el resultat d’aquesta singular aventura artística la qual assoleix uns pics imprescindibles per a la literatura en poemaris com El Callat, Tot és ara i res, Vent d’aram, El griu, Cants d’Abelone, Domini màgic o Passeig d’aniversari.
És possible que la grandesa de la poesia de Joan Vinyoli es trobi en la peculiar confluència, en la seva obra, d’una actitud indagatòria de les pregoneses de l’ésser humà abocat al conflicte vital, i de l’assumpció de la poesia com el procediment, substancialment màgic, que haurà de permetre transcendir i assolir el que el poeta anomenava “besllums de permanència feliç”. | Pep Solà |
