El passat 10 de gener ens deixava la Teresa Font Anyé, “la nena de les trenes”, una persona entusiasta de la vida i de la poesia de Joan Vinyoli. La Teresa havia estat amiga del poeta i aquest li havia dedicat diversos poemes. Des de la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània volem retre un petit homenatge a aquesta dona que hem tingut la sort de conèixer i que va participar en el II Simposi Internacional Joan Vinyoli que es va celebrar a Santa Coloma de Farners el desembre de 2014. I ho fem publicant una crònica que va escriure uns mesos més tard del simposi, evocant la seva participació en la taula rodona, conduïda per Jordi Llavina, on es rememorava la personalitat del poeta. Reproduïm també el poema “El guany”, que Joan Vinyoli li va dedicar amb l’endreça: “a Teresa Font i Anyé, la nena de les trenes, ara ja dona”. I il·lustrem el text amb una fotografia de la Teresa recitant Vinyoli en l’homenatge que va promoure en el barri de Gràcia amb motiu de l’Any Vinyoli.
|
EL GUANY
|
Teresa Font, a La Violeta de Gràcia, en l’Homenatge a Joan Vinyoli |
|
|
|
Mai no et rendeixis. Quan pugis, coraller, i t’hagis tret |
|
|
El dia que es celebrava la taula rodona per parlar de Joan Vinyoli d’una manera més informal i relaxada, fora de les comunicacions més acadèmiques, Vinyoli hi va ser present, i de quina manera! Vaig tenir la sort de compartir aquesta taula amb el comissari de l’Any Vinyoli, Jordi Llavina. que la va coordinar, Miquel de Palol, Vicenç Altaió i David Castillo, tots ells coneixedors de la persona o l’obra del poeta i alguns (els més grans d’edat) amics personals i gent afortunada per haver pogut viure amb ell llargues i intenses estones durant alguns anys de les nostres vides. A mi, concretament, em va tocar encetar la conversa i trencar el gel amb alguna de les històries i anècdotes que vaig viure amb el Joan durant alguns anys de la meva joventut i de la seva maduresa. La distància que ens separava en el temps mai va ser un destorb per cap dels dos, que gaudíem inclús d’aquestes diferències de generació. Vaig explicar el primer que em va venir al cap, de manera espontània i val a dir que jo, que no m’havia preparat res prèviament, em vaig espantar una mica quan vaig veure que algun dels altres membres de la taula portaven papers escrits, però tot i així, empesa per en Jordi Llavina i per la meva gosadia, no vaig dubtar en començar a parlar. Moments viscuts durant les llargues passejades a peu per Gràcia, sortides amb un petit 600 que el meu pare m’havia regalat, estius a Begur, tertúlies a casa seva, cafès calents, Benjamins freds, torrades amb oli per sopar al meu pis de la Travessera de Gràcia, els nostres llibres compartits, les nostres ginebres al Befeather de Mitre... i també algun dels nostres pactes i secrets, encara fins aquell dia no descoberts. Amb els altres companys de taula, en Vicenç sobretot, que coneixia Vinyoli tan bé com jo i hi havia viscut íntimament moltes estones, vam explicar algunes hores viscudes, com gaudia dels amics, com li agradava llegir-nos els seus nous poemes, com els compartia i com gaudia de les passejades i de les nits de festa amb les núvies dels seus amics joves. Vinyoli era un home intens, autèntic, generós i tenia una curiosa facilitat per somniar . La veritat és que tal com va dir en David gairebé el vam invocar i el sentírem molt present talment com si fos allà amb nosaltres.. Vam gaudir d’aquesta presència subtil però intensa i vam fer gaudir tothom, que tant des de la primera fila de butaques somreia amb els ulls lluents d’emoció (Laura Borràs i Francesc Parcerisas), com des d’una mica més enrere, Pep Solà, escoltava amb complicitat i atent moltes de les coses que li havíem explicat per documentar-se i escriure La bastida dels somnis, la biografia de Joan Vinyoli. Gràcies per tot això i sobretot per ajudar-me a fer-lo present d’una manera tan humana i senzilla, que no per això poc intensa. Sovint, a la vida la memòria i el record són més forts que el present i la realitat física. Ja ens ho va dir el poeta amb el seu vers meravellós: ”No vencerà cap fred els meus records encesos”. Així que vam encendre els records de tal manera que vam sentir a les nostres mans la seva escalfor. Tots nosaltres sempre portarem al cor la petja d’aquets home, poeta i amic. És inoblidable en Joan! Alguns encara parlem amb ell i sentim la seva veu dolça i amiga quan la nit ens colga.
|
