03. Nostàlgia d'un paradís

Celebració a Farners de l'acabament de les vacances, a finals de setembre de l'any 1930 o 1931. Vinyoli està dret al costat del capellà que porta paraigües (la fotografia està escapçada just pel seu front). La segona senyora que està dreta al darrera és Emília Pladevall, mare del poeta, i la nena que està al centre de la foto la seva germana Carme.  (Arxiu Anna R. Monegal)L'estada de Vinyoli a Santa Coloma li deixa una empremta que ocuparà un lloc fonamental en l'univers simbòlic de la seva poesia. La riera i la seva aigua cristal.lina, el rocar, les alzines sureres, el so de les destrals dels llenyataires d'aquells temps i les fonts són alguns dels elements del paisatge colomenc que impregnen i són condiment substancial dels seus poemes.

Els estius de la noiesa i joventut són evocats sovint amb un to nostàlgic com si es tractés d'un paradís perdut però recuperable a partir del record i de la formalització literària. Fins al punt de mitificar i deïficar aquests mesos d'estiu:

"Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles. ... Sabré encara trobar el sender fins al cristall que serpenteja pel fons inextrincable? Pel relisser que baixa des del trencat fins a la bocana del gorg, l'estiu, a poc a poc, es despenja. Lianes, selva de goig, quietuds meves!"

A vegades, el record és molt concret i es refereix a episodis precisos com els jocs de tennis o el ping-pong. Ho podem veure en el poema "Temps", escrit al 1976, on ens transmet el conflicte que pateix entre la nostàlgia del passat i la reafirmació en el present:

"Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                 amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                           i el ping-pong.
                                               No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                  I me n'alegro."

O bé a les arrossades que feien diferents famílies estiuejants a Farners a finals de setembre per a celebrar l'acabament de les vacances i el retorn a Barcelona:

"A l'esplanada de 'ermita
s'hi feien arrossades.
Sé les graelles plenes
de carn i l'ombra
de les alzines sureres."

I, com en molts adolescents colomencs, les excursions i aventures pel rocar, sovint a la recerca de cristall de roca, deixarien rastre en el seu imaginari i uns quaranta anys més tard escriuria aquest vers: "Hem penetrat en coves de cristall de roca" .

Finalment, en el poema "Passeig d'aniversari", escrit poc abans de la seva mort, i de to marcadament elegíac, hi trobem encara aquesta estrofa on el poeta torna a fer referència a la noiesa i a l'alzinar, elements que cal interpretar una vegada més com a senyals d'evocació d'aquest paradís sempre present en la poètica de Vinyoli.

"Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar."

Així, doncs, podem afirmar que el galop dels cavalls desbocats del somni que va tenir Joan Vinyoli a Santa Coloma, es pot sentir al llarg de tota la seva obra i d'una manera recurrent en forma de record, d'evocació, de mitificació i, sobretot, de nostàlgia d'aquells paradís que el futur poeta havia fundat en els seus estius al nostre poble.